El pagament còmode

Estàs pagant. Són 1.500 €: un portàtil, un sofà, el bitllet d’aquell viatge que ja has dit en veu alta que faràs.

I llavors apareix la casella. O paga-ho en còmodes quotes de 40 € al mes.

Quaranta euros és un sopar. Quaranta euros els tens. I el que se t’acut pensar en aquell mig segon és «això ho puc portar», que és exactament el que la frase està dissenyada perquè pensis.

Fixa’t en el que no diu enlloc: quants mesos.

La quota és el termini disfressat

A les tres peces anteriors d’aquest web el termini el triaves tu. Movies l’horitzó i el resultat es reordenava davant dels teus ulls.

Aquí no pots. Aquí només tries la quota, i la quota decideix el termini per tu. És la mateixa matemàtica que al cost d’oportunitat, amb el signe canviat: l’interès compost continua funcionant igual de bé, només que ara treballa per a l’altre costat de la taula.

Amb aquests 1.500 € a un 22 % de TAE i 40 € al mes:

Trigues 5 anys.
Acabes pagant 2.378 €.
878 € són interessos — un 59 % més del que costava.

El truc dels deu euros

Ara prova de baixar la quota de 40 € a 30 €. Deu euros menys al mes, el que costen un parell de cafès a la setmana. Una quota encara més còmoda.

Trigues 9,1 anys i pagues 1.767 € d’interessos.

És a dir: per pagar deu euros menys al mes, els interessos es dupliquen i acaben costant més que la cosa que vas comprar. I això no és cap penalització amagada a la lletra petita, és aritmètica simple: com menys pagues, més temps queda viu el saldo, i l’interès es cobra sobre el temps.

Per això la quota baixa és el producte. No és cap concessió que et facin, és el que estan venent.

El precipici

Continua baixant la quota al simulador i arribaràs a un punt on passa una cosa poc intuïtiva: el deute deixa de baixar del tot.

Amb 1.500 € al 22 %, aquest punt és a 25,06 € al mes.

No és cap número misteriós. És el que costa l’interès del primer mes, i surt d’una multiplicació: 1.500 € pel interès mensual. Si pagues menys que això, el que pagues no arriba ni a cobrir els interessos d’aquell mes, la resta se suma al saldo, i el mes següent el saldo és més gros que en començar.

Per sota d’aquesta quota no hi ha termini. No és que triguis molt: és que no s’acaba. Pots estar pagant deu anys i deure més que el primer dia.

Posa-hi 20 € al mes al simulador i mira-t’ho: als deu anys portes pagats 2.400 € i encara deus 3.411 €.

L’encreuament

Hi ha un moment concret que val la pena mirar al gràfic, perquè és el que ho resumeix tot millor.

Amb la quota de 40 €, al mes 38 —tres anys i escaig— ja has pagat 1.520 €. Ja has pagat el portàtil sencer.

I encara deus 716 €.

Has pagat el preu complet i continues tenint deute.
El que queda no és el portàtil. És el temps que hi vas trigar.

El simulador marca aquest punt sobre la corba mateixa. És on les dues línies es creuen: el que portes pagat puja, el que encara deus baixa, i durant una bona estona totes dues són per damunt de zero alhora.

Aquest número sí que és real

Hi ha una diferència important entre aquesta peça i les anteriors, i val la pena dir-la.

Al cost d’oportunitat, a l’estalvi i a les aportacions, el percentatge era un supòsit teu: ningú sap què rendirà res, i per això t’insistia que canviessis el número i et quedessis amb la forma del resultat.

Aquí no. La TAE no és cap previsió: està escrita en un contracte que ja existeix. És un número que pots anar a mirar ara mateix, a la teva app o al teu últim extracte, i posar-lo al simulador. És l’únic percentatge de tot aquest web que no és una hipòtesi.

Mira-te’l, per cert. Molta gent que té una targeta d’aquest tipus no sap quina és la seva TAE, i és la dada que determina absolutament tota la resta.

Què no diu, això

No diu que finançar sigui un error. De vegades la rentadora es trenca al març i no hi ha més conversa.

No diu quin producte contractar ni quin deixar, i no n’anomena cap.

I sobretot, no diu res sobre tu si ja en tens un. Aquests productes els dissenya gent molt competent perquè la quota sembli l’única variable, i funcionen. Assabentar-se’n tard no és cap defecte de caràcter.

El que sí que et dona és la dada que la casella del pagament no t’ensenyava: quant temps. I amb aquesta dada la pregunta canvia. Ja no és «puc pagar 40 € al mes?», que gairebé sempre és que sí. És «vull continuar pagant això el 2031?».

Ara, amb els teus números

• El que compres i la quota còmoda són els dos números que t’ensenyen en contractar-ho.
• La TAE la treus del teu contracte. Si no la trobes, és el primer lloc on mirar.
• Fins on mires endavant és només fins on arriba el gràfic. Aquí el termini no el tries: és el resultat.

A les altres peces de Tempo el temps jugava a favor teu i la conclusió era que començar aviat surt barat. Aquí és la mateixa força, la mateixa fórmula i el mateix gràfic, amb el signe canviat.

I per això la conclusió també s’inverteix: aquí el que surt barat és acabar aviat.